dilluns, 21 de desembre de 2009

nadala 2010

Hola!

Arriben, de nou, les festes... l’any nou... i les nadales.

El que us envio no és exactament això... però és un text que tinc guardat de fa molt temps i que crec que ara és el moment que vegi la llum.

Us l’envio amb un somriure d’estima.

mireia

--------

He après que ningú
no és perfecte...
fins que t'enamores.

He après que la
vida es dura...
però jo ho sóc més!

He après que les
oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.

He après que quan sembres
rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.

He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potser
me les hauré d'empassar.


He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.

He après que no
puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer
alguna cosa..

He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.

He après que tots volen
viure al cim de la muntanya...
però tota la felicitat
esdevé mentre hi puges.

He après que cal
gaudir del viatge...
i no pensar només en la
meta.

He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats i
quan en depèn la vida.

He après que com
menys temps malgasto...
més coses faig.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Un estudi calcula el cost per als treballadors de l’espoli fiscal Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya fos un Estat

Un estudi calcula el cost per als treballadors de l’espoli fiscal. Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya fos un Estat, segons el Cercle Català de Negocis Xavier Alegret


Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya tingués Estat propi. En aquest cas, una família que cobra 4.000 euros bruts al mes, guanyaria gairebé 9.000 euros més a l’any. Aquests són els comptes que ha fet el Cercle Català de Negocis (CCN), un grup d’empresaris independentistes que presentaran, dimarts a Sant Cugat i dijous a Barcelona, la Nòmina Catalana a tots els empresaris que hi vulguin assistir. Compten amb el suport d’economistes com Emili Valdero, Jacint Ros Hombravella i Elisenda Paluzie, que clourà l’acte de Barcelona, i de l’enginyer Xavier Roig.

Els càlculs estan fets sobre la base que Catalunya, com a Estat propi, utilitzés el dèficit tributari actual amb Espanya per reduir els impostos directes: abaixar els tipus de l’IRPF en tots els seus trams, fins a una mitjana d’un 48,5%; reduir les quotes a la Seguretat Social en un 13,2% i reduir l’impost de societats per deixar-lo en un 20%.

Tot plegat costaria 8.200 milions, un terç dels 22.000 milions en què està calculat l’espoli fiscal. La resta, explica Ramon Carner, president del CCN, s’utilitzaria per assumir les competències pròpies d’un Estat i que ara Catalunya no té, i, a més, a polítiques socials i pensions i a construir i millorar les infraes tructures.

La Nòmina Catalana és producte de molts mesos de treball per part del CCN i ara volen oferir-la als seus associats, més de mig miler, perquè la donin als seus treballadors juntament amb la nòmina real: “La Nòmina Catalana ha de ser la corretja de transmissió del sentiment nacional de l’empresari cap als treballadors, que així veuran el que hi perden. És important fer evident que l’espoli fiscal afecta totes les classes”, explica Carner. El CCN calcula que uns 10.000 treballadors catalans ja rebran la nòmina catalana aquest mes.

Units per la butxaca

Sobre les possibles reticències d’empresaris a apostar per l’independentisme per por a no vendre a Espanya, Carner es mostra clar: “El que té un prisma espanyolista, és un empresari mort, i nosaltres volem l’empresari del futur. El mercat mundial és molt més important que el mercat espanyol”. Al marge d’ideologies, el que vol el CCN és “unir els catalans basant-se en la butxaca. La ideologia desuneix; la butxaca uneix, i amb la crisi més”, conclou Carner.

dilluns, 30 de novembre de 2009

La meva nació és la meva llengua

Quan el Tribunal Constitucional sembla que ha decidit per sis vots a favor contra quatre que Catalunya no és una nació, és a dir, ha decidit suprimir-ho del preàmbul de l’Estatut català, aprovat quasi per unanimitat pel Parlament català, per la majoria del poble català, pel Parlament espanyol i pel Senat espanyol; quan els diaris espanyols, televisions espanyoles, ràdios i tertulians coregen i animen l’actuació del Tribunal és ben hora de recordar-los que Catalunya és el que és i una decisió d’unes quantes persones influïdes per determinats corrents polítics no ho podrà modificar. L’únic que han de fer els catalans és canviar de companyia o caminar sols i sense males companyies.

El gran poeta i periodista català Joan Maragall, el 1907, en una carta adreçada a Pere Corominas afirmava: “Per a mi la nació es la llengua. No dic l’Estat, ni tampoc dic la pàtria, és la llengua: dic, la nació; és dir, lo nadiu social, ¿com us ho diré? L’esperit del poble.” Les paraules del poeta són una mescla de les tres primeres accepcions de la definició de nació de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua: “1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno. 2. Territorio de ese país. 3. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.” O de les dues primeres accepcions del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: 1. Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col•lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre. 2. Organització política d’una comunitat amb identitat nacional.

Maragall no va arribar a dir que la nació era la pàtria i així ho va aclarir a l’escrit citat. Això ho va fer 60 o 70 anys després Nadal Batle, gran científic, matemàtic i articulista, que va ser rector de la Universitat de les Illes Balears, que defensava que l’únic bilingüisme pràctic per als Països Catalans era el català – anglès. Aquest homenot de Felanitx va afirmar que “la seva pàtria era la seva llengua”, fet natural, ja que la definició de pàtria és: “Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col•lectivitat determinada o en formen part.”

Però els espanyols, que segueixen falsejant la història, per comprovar-ho consultau què diuen sobre el concepte de nació i de Catalunya les fundacions Generalísimo Franco i la FAES del PP, comandada per Aznar, segueixen volent mantenir la nació com la “unidad de destino en lo universal”, i no admeten la plurinacionalitat, ni tan sols la pluralitat, ni que existeixin altres nacions en el territori de l’Estat espanyol, però això no és d’avui, això ha estat de sempre i no només han estat els partits de dretes, sinó que ho han fet els de totes les posicions. José Antonio Balbontín, escriptor, diputat per Sevilla i polític del Partido Radical Revolucionario, va explicar el seu vot sobre l’oficialitat del català, quan es discutia a les Corts Constituents l’Estatut de Catalunya, el 1932, i ho va fer amb les paraules següents: “Se ha dicho en Barcelona que encuentran muchos catalanistas más llano el camino hacia Francia, pasando por encima de los Pirineos, que el camino hacia España, pasando por la llanura castellana. Esto se ha dicho en vuestra tierra, en vuestra nación, si queréis: Y yo os digo, ese nacionalismo vuestro, desbordado, descabellado, a mi me parece como a D. Miguel de Unamuno, con su misma palabra, que yo no había podido emplear antes porque yo no tengo su autoridad, una mentecatada; esta es la palabra, una mentecatada, porque no sois una nación, sois una región española, como las demás, y no tenéis derecho a estar solos, sino que estáis obligados a vivir en sociedad como todas las personas civilizadas, y si os molesta la civilización, emigrad a una isla remota, apartados de la sociedad europea, porque en Europa está prohibida la barbarie tarraconense.” (Francesc Ferrer i Gironès a La persecució política de la llengua catalana).

Començant per l’extrema dreta espanyola i acabant per l’extrema esquerra, de ningú ens en podem fiar. Ens volen fermats a una estaca per explotar-nos amb l’excusa que ens han de civilitzar i que no podem viure sols, i que hem de viure en societat, que són ells, i no n’hi ha més, per molt que n’hi cerquem. Així que, si som majors d’edat, ja sabem què hem de fer. [+]

dijous, 19 de novembre de 2009

Com natros ho diem, d'Albert Puente Reverté

Acaba d'aparèixer el llibre Com natros ho diem: un recull lèxic de les terres de l'Ebre, d'Albert Puente Reverté. 2a ed. reimpr. revisada i ampliada. Bubok Publishing, 2009. 379 pp. ISBN: 978-84-9916-009-2.

Segons l'autor, "aquest recull és una tria personal, és la meva visió d'una parla que amera la terra i se n'alimenta i, com l'aigua del riu, s'escampa per sèquies i ullals, sense unes fronteres que l'acaben. És, també, un testimoni directe del nostre passat, de la nostra manera de ser, la nostra identitat. I una aproximació a la meua llengua materna, fonamental".

El treball té l'estructura d'un diccionari de definicions. També presenta algunes transcripcions fonètiques i senyala amb un asterisc les paraules que no figuren a la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, un detall que és d'agrair.

El llibre es pot adquirir a directament a Bubok:

http://www.bubok.es/libro/detalles/7623/COM-NATROS-HO-DIEM-2a-reimpr-revisada-i-ampliada-marc-2009

dilluns, 12 d’octubre de 2009

dijous, 1 d’octubre de 2009

El Castellano, dialecto del catalán

PER POSAR-SE LES MANS AL CAP

El estudio "Der Ursprung des Spanischen" realizado por el Romanistische Abteilung de la Universidad de Friburgo dice demostrar que el origen de la lengua castellana es el catalán.

El grupo de lingüistas e historiadores alemanes descubrieron en la Biblioteca Vaticana una serie de textos de mediados del siglo IXdC. donde escribanos de la corte de Ramón IV discutían la fuerte influencia que estaba ejerciendo el catalán sobre el castellano "las gents de la castella usen ja nosos vocablas", "la gente de castilla ya usa nuestras palabras" se puede leer en el texto de uno de los escribanos. A mediados del siglo IX la influencia catalana sobre el resto de la península creció de forma muy notoria. La gran influencia económica y social que los catalanes ejercieron tuvo que dejar huella.
"La preponderancia de la cultura catalana, y su mayor grado de desarrollo supuso en las zonas de contacto y superposición un fenómeno de asimilación de los rasgos culturales" declaraba Mark Vlamynck, historiador del Romanistische Abteilung.

Este estudio se terminó en enero del 2003, está siendo muy poco publicitado por las grandes presiones políticas que genera.
¡Distribúyanlo mediante la red!

Se puede encontrar documentación referente a dicho tema en:

http://www2.jura.uni-freiburg.de/institute/rgesch1/

www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/dkv/download/45.pdf

http://www.uni-freiburg.de/

http://bav.vatican.va/it/v_home_bav/home_bav.shtml

dimarts, 7 d’abril de 2009

Cerveses catalanes i el model Moritz


Cerveses Moritz han demostrat que vendre productes etiquetats en català és un bon negoci. Arran d'això Cervezas Damm han etiquetat alguna coseta en català, però tímidament i a més a més darrerament s'han fet enrera i tornen a etiquetar només en castellà.

Qui hagi viatjat una mica per Europa es deu d'haver que cada territori, cada regió, té la seva pròpia cervesa. N'hi ha de torrades, de negres, amb doble o triple fermentació, de 20 cl i d'ampolla de litre. A Europa hi ha cervesa per triar i per remenar. Fins fa ben poc però, semblava que Catalunya restava fora d'Europa en aquest sentit. Si bé sempre hem tingut una àmplia i llarga tradició vinícola que ha creat una indústria forta i competitiva, el mercat de les cerveses estava bloquejat per l'empresa Damm (http://www.damm.cat), que segons un tractat no escrit amb les altres cerveseres de l'estat, cadascuna es repartia un territori sense fer nosa a les altres. Hi havia l'Estrella de Galicia a Galícia, la Mahou a Madrid, l'Ambar a l'Aragó i així anar fent. Només la San Miguel semblava jugar a un altre joc, que al final li ha acabat donant reconeixement mundial.

Però tornant a la Damm, durant anys l'única cervesa catalana no havia etiquetat mai en català. El domini de Damm semblava sòlid. Va haver de ser la Moritz (http://www.moritz.cat), que amb una jugada de màrqueting absolutament magistral va saber obrir camí. Va aprofitar els forats que la Damm havia deixat. Va potenciar el nom de Barcelona, ben destacat a l'etiqueta, va començar a vendre ampolles de 33 cl, que la Damm només reservava a la restauració, va mimar els bars de concerts i festivals, i sobretot va parlar i escriure en català.

Semblava que la Damm no creia la Moritz pugués consolidar-se però al final la Damm va haver de reaccionar tard i malament. Fa tres anys que la Damm organitza uns generosos concerts
davant de la fàbrica Damm del carrer Rosselló de Barcelona durant les Festes de la Mercè, per reivindicar la seva barcelonitat. Barcelonitat que encara no reflecteix a les etiquetes, com si tingués por de que la titllessin de catalana. També ha començat a vendre els envasos de 33 cl als supermercats, i ha començat una batalla al sector dels bars de festes majors i concerts.

Finalment, i després de que moltes entitats li ho demanessin, la Damm es va decidir a etiquetar en català, i per tant ha demostrat que les empreses es mouen per interessos econòmics (com aquesta possible pèrdua de quota de mercat) i no per interessos sentimentals.

Sigui com sigui, els moviments de Damm deurien servir per aturar el cop, però no pas per evitar l'entrada de Moritz al mercat. La Moritz té encara un petit tant per cent de quota de mercat
però en té prou per seguir creixent. A més, la creació de la Moritz d'una cervesa catalana en català sembla que ha inspirat a uns altres. El menyspreu de la Damm pel públic català va crear
el projecte de la Moritz. Però Moritz només ha estat la punta de llança. A continuació us en poso alguns exemples.

Al 2005, l'empresa Llúpols i Llevats (http://www.llupolsillevats.com) de L'Hospitalet de Llobregat va treure al mercat la cervesa Glops, amb dues varietats, normal i torrada, amb la mateixa gradació. A la web de l'empresa fins i tot hi podreu trobar una llista de tots
els llocs on n'hi ha.

De recent creació és la Central Cervesera del Montseny (http://www.ccm.cat), que obria les portes encara no fa un any, el novembre del 2007. Fa amb quatre varietats de cervesa:
lupulus, malta, negra i blat.

Encara és més recent la cervesa Rosita (http://www.rosita.cat), que va néixer aquest passat 23 d'abril a Alcover, a l'Alt Camp. Malgrat que ara com ara només fan una classe de cervesa, els
seus creadors ja han creat un sistema de compra on line perquè tothom en pugui comprar. Cal destacar que aquesta cervesa fa servir avellanes del Camp de Tarragona que li donen un gust
especial.

I la darrera cervesa catalana que he descobert és La Pubilla (http://www.cervesalapubilla.com), que prové de Sant Guim de Freixenet, al cor de la Catalunya interior. El web encara és molt recent, i de moment només expliquen el procés de fabricació, i donen una llista d'establiments on en podem trobar.

Uns anys després que la Moritz aterrés als bars, el ventall de cerveses catalanes és cada cop més ample. I com a cerveses catalanes que són, l'etiquetatge és òbviament en català.

Espero que aquest exemple serveixi de referent als altres camps on sembla que el català no existeix ni per a les empreses locals. Perquè és ben cert que el mercat és qui mana, i mentre es té el monopoli, l'empresa pot fer el que vulgui amb els seus clients. Però que recordi l'empresa que tots els monopolis s'acaben trencant, i més encara quan els seus clients n'estan descontents. Quan els catalans podem decidir, quan podem triar, triem l'opció catalana. Per tant, menysprear el públic català, al final els pot sortir car. Poder triar és només una qüestió de temps.

http://in.directe.cat/joan-camp/bloc/cerveses-catalanes-i-el-model-moritz

dijous, 26 de març de 2009

"Normalitat precària, activisme sòlid", de Salvador Cardús

A veure què en penseu d'aquest article del Salvador Cardús...

En una entrevista publicada en un dels primers números del Debat Nacionalista, a finals dels anys 80, hi afirmava -ho escric de memòria- que l'objectiu del nacionalisme no podia ser l'aspirar a aconseguir que tots els catalans tinguessin “consciència nacional”, sinó que l'estat final del nostre combat era la “no-consciència nacional”. No sé si vaig saber-me explicar prou bé, llavors. Però, en tot cas, em referia al fet que la “normalitat” nacional s'aconsegueix “naturalitzant” la pertinença al país, aconseguint que aquesta adhesió esdevingui un fet donat per descomptat i no pas una afirmació reivindicativa. Certament, tots els pobles lliures tenen la seva oportunitat ritual de celebrar el seu patriotisme, però l'habitual és que, de manera explícita, només ho facin en aquestes ocasions. Tota la resta del temps, la pertinença nacional es manifesta de manera implícita, o com diu Michael Billig, de manera “banal”. Per dir-ho així, l'objectiu és poder ser nacionalment -i viure nacionalment- en català sense ni adonarte'n. Ara bé, l'assoliment d'aquesta “naturalització” de la pertinença a la nació no pot arribar tota sola, per una simple adhesió individual i lliure. I menys quan hom està sotmès a les pretensions nacionalitzadores d'un Estat que disposa de totes les eines necessàries per aconseguir que allò que es naturalitzi sigui el seu propi projecte nacional i no pas el nostre. Per tant, el procés de construcció nacional, quan no es té un Estat propi, viu sotmès a una doble tensió: per una banda, cal mantenir el combat que desemmascari les pretensions de l'adversari i, d'altra banda, és necessari simular una normalitat que encara no s'ha aconseguit, és a dir, poder viure “com si” ja fóssim un país lliure. La meva opinió és que a Catalunya hem jugat prou bé l'eina de la normalitat. De Cavall Fort a TV3, de l'Enciclopèdia Catalana a Vilaweb, dels Setze Jutges al Rock Català que omplia el Palau Sant Jordi, la simulació de normalitat ha funcionat de manera més que raonable i amb èxit. En canvi, se'ns ha escapat dels dits la necessitat de mantenir el combat contra les pretensions assimiladores de l'espanyolisme. Ho hem semblat tant, de normals, que per a molta gent les reivindicacions i les actituds combatives els han acabat semblant innecessàries. La militància catalanista, especialment en el terreny de la llengua, s'ha anat perdent amb el pretext que ara l'únic important era triar en funció de la qualitat i l'interès, i no de la llengua. No fa massa, sentia un antic càrrec públic de l'administració catalana que justificava la seva inclinació per les versions espanyoles de les traduccions de novel·les estrangeres emparant-se en el supòsit absolutament incert que solen ser de més qualitat. El problema a resoldre, doncs, és el de la desigualtat dels dos processos. La simulació de normalitat ha de ser prou important com per seduir una gran majoria, mentre el combat directe ha de continuar, necessàriament, a càrrec de minories. Ara bé: es necessita una minoria amb una massa crítica suficient com per liderar la normalitat que s'ofereix a la majoria. I, lamentablement, aquesta minoria, que existeix, no ha arribat a constituir la massa crítica suficient com per tenir la capacitat transformadora que necessitem. Ens trobem, doncs, amb unes minories combatives que, a excepció de certes expressions patològiques que s'hi solen adherir, treballen de manera molt intel·ligent, sí, però que no tan sols són massa petites, sinó que encara podrien perdre més efectius. De manera que, sense crear un estat d'alarma generalitzat ni voler generar catastrofismes que serien contraproduents amb l'objectiu de la “normalitat” nacional, ara mateix ens caldria reforçar i ampliar l'activisme però amb una visió estratègica i amb tècniques de combat innovadores, en la línia que ja fa anys treballa la Plataforma per la Llengua. Caldria sortir, en definitiva, de l'atzucac que suposa que persones absolutament lleials al país -sobretot gent jove però no tan sols joves-, que ja el viuen amb normalitat, a més, s'incorporessin a la militància. Penso, és clar, en el voluntariat que s'organitza a l'entorn de les parelles lingüístiques, que hauria de créixer de manera exponencial. Però també imagino, posem per cas, una campanya on cada subscriptor o cada lector de l'AVUI es proposés aconseguir un altre subscriptor o lector. Quina seria la reacció davant d'un increment d'aquestes característiques? Doncs que tota la resta de mitjans hauria de moure fitxa, a favor del català, i que els nostres dirigents polítics visualitzarien de manera més clara quina és l'exigència nacional dels catalans. Naturalment, una bona planificació estratègica hauria de determinar quines accions són prioritàries. Però si no som capaços, a més, d'incrementar quantitativament l'activisme nacional i lingüístic, podríem engegar a dida tots els esforços de normalització tan tenaçment treballats i que, paradoxalment - segurament hi havíem d'haver comptat-, han desmobilitzat sectors de catalans que han perdut de vista que la normalitat en la que viuen és, encara, dramàticament precària. Salvador Cardús Revista La Corbella núm. 13, pàgs. 30-31 (www.plataforma-llengua.ca
t/doc/corbella13.pdf).

diumenge, 1 de febrer de 2009

ANNA TERRÓN, DELEGADA DE LA GENERALITAT A LA UNIÓ EUROPEA: " NO SÉ QUÈ VÉNEN A REIVINDICAR ELS DEU MIL A BRUSEL.LES "

Hi ha un article a RadioCatalunya que diu coses com estes:

"Catalunya no pot ser un cas empipador a Europa"

LLENGUA · "No farem amics ni en traurem res de dur la nostra micropolítica a les institucions europees; en aquesta campanya cal parlar de reptes bàsics"

DEU MIL · "No sé què vénen a reivindicar; si és la presència de Catalunya i del català, crec que això ja està perfectament reconegut en l'àmbit europeu" .Entrevista a la delegada del govern a la Unió Europea.

Presentar-se a Europa amb barretina i espardenyes no ens fa cap favor posar sempre al
davant la reivindicació del català i de Catalunya

Sempre estem igual.
Per cert, si voleu anar a Brussel·les, escriviu-me. Potser podem montar un bus des de Terresd e l'Ebre, no???