Com natros ho diem, d'Albert Puente Reverté

Acaba d'aparèixer el llibre Com natros ho diem: un recull lèxic de les terres de l'Ebre, d'Albert Puente Reverté. 2a ed. reimpr. revisada i ampliada. Bubok Publishing, 2009. 379 pp. ISBN: 978-84-9916-009-2.

Segons l'autor, "aquest recull és una tria personal, és la meva visió d'una parla que amera la terra i se n'alimenta i, com l'aigua del riu, s'escampa per sèquies i ullals, sense unes fronteres que l'acaben. És, també, un testimoni directe del nostre passat, de la nostra manera de ser, la nostra identitat. I una aproximació a la meua llengua materna, fonamental".

El treball té l'estructura d'un diccionari de definicions. També presenta algunes transcripcions fonètiques i senyala amb un asterisc les paraules que no figuren a la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, un detall que és d'agrair.

El llibre es pot adquirir a directament a Bubok:

http://www.bubok.es/libro/detalles/7623/COM-NATROS-HO-DIEM-2a-reimpr-revisada-i-ampliada-marc-2009

Evoluçom das línguas da Península Ibérica desde o ano 1000 até 2000

Ja em direu què us sembla....
Jo crec que és força il·lustratiu, no???
http://www.youtube.com/watch?v=x5jnHKJ4Scc

El Castellano, dialecto del catalán

PER POSAR-SE LES MANS AL CAP

El estudio "Der Ursprung des Spanischen" realizado por el Romanistische Abteilung de la Universidad de Friburgo dice demostrar que el origen de la lengua castellana es el catalán.

El grupo de lingüistas e historiadores alemanes descubrieron en la Biblioteca Vaticana una serie de textos de mediados del siglo IXdC. donde escribanos de la corte de Ramón IV discutían la fuerte influencia que estaba ejerciendo el catalán sobre el castellano "las gents de la castella usen ja nosos vocablas", "la gente de castilla ya usa nuestras palabras" se puede leer en el texto de uno de los escribanos. A mediados del siglo IX la influencia catalana sobre el resto de la península creció de forma muy notoria. La gran influencia económica y social que los catalanes ejercieron tuvo que dejar huella.
"La preponderancia de la cultura catalana, y su mayor grado de desarrollo supuso en las zonas de contacto y superposición un fenómeno de asimilación de los rasgos culturales" declaraba Mark Vlamynck, historiador del Romanistische Abteilung.

Este estudio se terminó en enero del 2003, está siendo muy poco publicitado por las grandes presiones políticas que genera.
¡Distribúyanlo mediante la red!

Se puede encontrar documentación referente a dicho tema en:

http://www2.jura.uni-freiburg.de/institute/rgesch1/

www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/dkv/download/45.pdf

http://www.uni-freiburg.de/

http://bav.vatican.va/it/v_home_bav/home_bav.shtml

Cerveses catalanes i el model Moritz

Cerveses Moritz han demostrat que vendre productes etiquetats en català és un bon negoci. Arran d'això Cervezas Damm han etiquetat alguna coseta en català, però tímidament i a més a més darrerament s'han fet enrera i tornen a etiquetar només en castellà.

Qui hagi viatjat una mica per Europa es deu d'haver que cada territori, cada regió, té la seva pròpia cervesa. N'hi ha de torrades, de negres, amb doble o triple fermentació, de 20 cl i d'ampolla de litre. A Europa hi ha cervesa per triar i per remenar. Fins fa ben poc però, semblava que Catalunya restava fora d'Europa en aquest sentit. Si bé sempre hem tingut una àmplia i llarga tradició vinícola que ha creat una indústria forta i competitiva, el mercat de les cerveses estava bloquejat per l'empresa Damm (http://www.damm.cat), que segons un tractat no escrit amb les altres cerveseres de l'estat, cadascuna es repartia un territori sense fer nosa a les altres. Hi havia l'Estrella de Galicia a Galícia, la Mahou a Madrid, l'Ambar a l'Aragó i així anar fent. Només la San Miguel semblava jugar a un altre joc, que al final li ha acabat donant reconeixement mundial.

Però tornant a la Damm, durant anys l'única cervesa catalana no havia etiquetat mai en català. El domini de Damm semblava sòlid. Va haver de ser la Moritz (http://www.moritz.cat), que amb una jugada de màrqueting absolutament magistral va saber obrir camí. Va aprofitar els forats que la Damm havia deixat. Va potenciar el nom de Barcelona, ben destacat a l'etiqueta, va començar a vendre ampolles de 33 cl, que la Damm només reservava a la restauració, va mimar els bars de concerts i festivals, i sobretot va parlar i escriure en català.

Semblava que la Damm no creia la Moritz pugués consolidar-se però al final la Damm va haver de reaccionar tard i malament. Fa tres anys que la Damm organitza uns generosos concerts
davant de la fàbrica Damm del carrer Rosselló de Barcelona durant les Festes de la Mercè, per reivindicar la seva barcelonitat. Barcelonitat que encara no reflecteix a les etiquetes, com si tingués por de que la titllessin de catalana. També ha començat a vendre els envasos de 33 cl als supermercats, i ha començat una batalla al sector dels bars de festes majors i concerts.

Finalment, i després de que moltes entitats li ho demanessin, la Damm es va decidir a etiquetar en català, i per tant ha demostrat que les empreses es mouen per interessos econòmics (com aquesta possible pèrdua de quota de mercat) i no per interessos sentimentals.

Sigui com sigui, els moviments de Damm deurien servir per aturar el cop, però no pas per evitar l'entrada de Moritz al mercat. La Moritz té encara un petit tant per cent de quota de mercat
però en té prou per seguir creixent. A més, la creació de la Moritz d'una cervesa catalana en català sembla que ha inspirat a uns altres. El menyspreu de la Damm pel públic català va crear
el projecte de la Moritz. Però Moritz només ha estat la punta de llança. A continuació us en poso alguns exemples.

Al 2005, l'empresa Llúpols i Llevats (http://www.llupolsillevats.com) de L'Hospitalet de Llobregat va treure al mercat la cervesa Glops, amb dues varietats, normal i torrada, amb la mateixa gradació. A la web de l'empresa fins i tot hi podreu trobar una llista de tots
els llocs on n'hi ha.

De recent creació és la Central Cervesera del Montseny (http://www.ccm.cat), que obria les portes encara no fa un any, el novembre del 2007. Fa amb quatre varietats de cervesa:
lupulus, malta, negra i blat.

Encara és més recent la cervesa Rosita (http://www.rosita.cat), que va néixer aquest passat 23 d'abril a Alcover, a l'Alt Camp. Malgrat que ara com ara només fan una classe de cervesa, els
seus creadors ja han creat un sistema de compra on line perquè tothom en pugui comprar. Cal destacar que aquesta cervesa fa servir avellanes del Camp de Tarragona que li donen un gust
especial.

I la darrera cervesa catalana que he descobert és La Pubilla (http://www.cervesalapubilla.com), que prové de Sant Guim de Freixenet, al cor de la Catalunya interior. El web encara és molt recent, i de moment només expliquen el procés de fabricació, i donen una llista d'establiments on en podem trobar.

Uns anys després que la Moritz aterrés als bars, el ventall de cerveses catalanes és cada cop més ample. I com a cerveses catalanes que són, l'etiquetatge és òbviament en català.

Espero que aquest exemple serveixi de referent als altres camps on sembla que el català no existeix ni per a les empreses locals. Perquè és ben cert que el mercat és qui mana, i mentre es té el monopoli, l'empresa pot fer el que vulgui amb els seus clients. Però que recordi l'empresa que tots els monopolis s'acaben trencant, i més encara quan els seus clients n'estan descontents. Quan els catalans podem decidir, quan podem triar, triem l'opció catalana. Per tant, menysprear el públic català, al final els pot sortir car. Poder triar és només una qüestió de temps.

http://in.directe.cat/joan-camp/bloc/cerveses-catalanes-i-el-model-moritz

"Normalitat precària, activisme sòlid", de Salvador Cardús

A veure què en penseu d'aquest article del Salvador Cardús...

En una entrevista publicada en un dels primers números del Debat Nacionalista, a finals dels anys 80, hi afirmava -ho escric de memòria- que l'objectiu del nacionalisme no podia ser l'aspirar a aconseguir que tots els catalans tinguessin “consciència nacional”, sinó que l'estat final del nostre combat era la “no-consciència nacional”. No sé si vaig saber-me explicar prou bé, llavors. Però, en tot cas, em referia al fet que la “normalitat” nacional s'aconsegueix “naturalitzant” la pertinença al país, aconseguint que aquesta adhesió esdevingui un fet donat per descomptat i no pas una afirmació reivindicativa. Certament, tots els pobles lliures tenen la seva oportunitat ritual de celebrar el seu patriotisme, però l'habitual és que, de manera explícita, només ho facin en aquestes ocasions. Tota la resta del temps, la pertinença nacional es manifesta de manera implícita, o com diu Michael Billig, de manera “banal”. Per dir-ho així, l'objectiu és poder ser nacionalment -i viure nacionalment- en català sense ni adonarte'n. Ara bé, l'assoliment d'aquesta “naturalització” de la pertinença a la nació no pot arribar tota sola, per una simple adhesió individual i lliure. I menys quan hom està sotmès a les pretensions nacionalitzadores d'un Estat que disposa de totes les eines necessàries per aconseguir que allò que es naturalitzi sigui el seu propi projecte nacional i no pas el nostre. Per tant, el procés de construcció nacional, quan no es té un Estat propi, viu sotmès a una doble tensió: per una banda, cal mantenir el combat que desemmascari les pretensions de l'adversari i, d'altra banda, és necessari simular una normalitat que encara no s'ha aconseguit, és a dir, poder viure “com si” ja fóssim un país lliure. La meva opinió és que a Catalunya hem jugat prou bé l'eina de la normalitat. De Cavall Fort a TV3, de l'Enciclopèdia Catalana a Vilaweb, dels Setze Jutges al Rock Català que omplia el Palau Sant Jordi, la simulació de normalitat ha funcionat de manera més que raonable i amb èxit. En canvi, se'ns ha escapat dels dits la necessitat de mantenir el combat contra les pretensions assimiladores de l'espanyolisme. Ho hem semblat tant, de normals, que per a molta gent les reivindicacions i les actituds combatives els han acabat semblant innecessàries. La militància catalanista, especialment en el terreny de la llengua, s'ha anat perdent amb el pretext que ara l'únic important era triar en funció de la qualitat i l'interès, i no de la llengua. No fa massa, sentia un antic càrrec públic de l'administració catalana que justificava la seva inclinació per les versions espanyoles de les traduccions de novel·les estrangeres emparant-se en el supòsit absolutament incert que solen ser de més qualitat. El problema a resoldre, doncs, és el de la desigualtat dels dos processos. La simulació de normalitat ha de ser prou important com per seduir una gran majoria, mentre el combat directe ha de continuar, necessàriament, a càrrec de minories. Ara bé: es necessita una minoria amb una massa crítica suficient com per liderar la normalitat que s'ofereix a la majoria. I, lamentablement, aquesta minoria, que existeix, no ha arribat a constituir la massa crítica suficient com per tenir la capacitat transformadora que necessitem. Ens trobem, doncs, amb unes minories combatives que, a excepció de certes expressions patològiques que s'hi solen adherir, treballen de manera molt intel·ligent, sí, però que no tan sols són massa petites, sinó que encara podrien perdre més efectius. De manera que, sense crear un estat d'alarma generalitzat ni voler generar catastrofismes que serien contraproduents amb l'objectiu de la “normalitat” nacional, ara mateix ens caldria reforçar i ampliar l'activisme però amb una visió estratègica i amb tècniques de combat innovadores, en la línia que ja fa anys treballa la Plataforma per la Llengua. Caldria sortir, en definitiva, de l'atzucac que suposa que persones absolutament lleials al país -sobretot gent jove però no tan sols joves-, que ja el viuen amb normalitat, a més, s'incorporessin a la militància. Penso, és clar, en el voluntariat que s'organitza a l'entorn de les parelles lingüístiques, que hauria de créixer de manera exponencial. Però també imagino, posem per cas, una campanya on cada subscriptor o cada lector de l'AVUI es proposés aconseguir un altre subscriptor o lector. Quina seria la reacció davant d'un increment d'aquestes característiques? Doncs que tota la resta de mitjans hauria de moure fitxa, a favor del català, i que els nostres dirigents polítics visualitzarien de manera més clara quina és l'exigència nacional dels catalans. Naturalment, una bona planificació estratègica hauria de determinar quines accions són prioritàries. Però si no som capaços, a més, d'incrementar quantitativament l'activisme nacional i lingüístic, podríem engegar a dida tots els esforços de normalització tan tenaçment treballats i que, paradoxalment - segurament hi havíem d'haver comptat-, han desmobilitzat sectors de catalans que han perdut de vista que la normalitat en la que viuen és, encara, dramàticament precària. Salvador Cardús Revista La Corbella núm. 13, pàgs. 30-31 (www.plataforma-llengua.ca

t/doc/corbella13.pdf).

ANNA TERRÓN, DELEGADA DE LA GENERALITAT A LA UNIÓ EUROPEA: " NO SÉ QUÈ VÉNEN A REIVINDICAR ELS DEU MIL A BRUSEL.LES "

Hi ha un article a RadioCatalunya que diu coses com estes:

"Catalunya no pot ser un cas empipador a Europa"

LLENGUA · "No farem amics ni en traurem res de dur la nostra micropolítica a les institucions europees; en aquesta campanya cal parlar de reptes bàsics"

DEU MIL · "No sé què vénen a reivindicar; si és la presència de Catalunya i del català, crec que això ja està perfectament reconegut en l'àmbit europeu" .Entrevista a la delegada del govern a la Unió Europea.

Presentar-se a Europa amb barretina i espardenyes no ens fa cap favor posar sempre al
davant la reivindicació del català i de Catalunya

Sempre estem igual.
Per cert, si voleu anar a Brussel·les, escriviu-me. Potser podem montar un bus des de Terresd e l'Ebre, no???

Educació inclourà la casella lingüística... I després, què?

Arran de la sentència del Tribunal Suprem, el Departament d’Educació haurà de preguntar forçosament els pares dels alumnes per la seva llengua habitual, per tal de “fer efectiu el seu dret a rebre el primer ensenyament en aquesta llengua”. Ho farà a partir del proper curs, segons s’ha compromès el conseller de Relacions Institucionals i Participació Ciutadana, Joan Saura, un dels pocs representants del Govern que fins el moment ha fet declaracions al respecte.

Tot i que en els fulls de preinscripció escolar del 2008-2009 figurarà la casella de la discòrdia –és d’esperar que amb un redactat més concret que aquell d’“entén [el seu fill] català i/o castellà” – queda per veure quines seran les conseqüències de la sentència del Suprem a efectes pràctics. Cap, segons el mateix Saura, que ha destacat que la resolució “no posa en qüestió la política d’immersió lingüística” de la Generalitat, que ja compleix “bona part” del seu contingut.

Una llei contradictòria
D’acord amb la resolució judicial i, de fet, amb la Llei de Política Lingüística que el Govern va aprovar al 1998, els nens tenen el dret a rebre els primers anys d’ensenyament en la seva llengua materna, és a dir, en castellà si així ho indiquen ja que per defecte les classes s’imparteixen en català. No obstant això, aquesta mateixa llei prohibeix la segregació lingüística. No està permès, doncs, separar els alumnes en aules diferents en funció de l’idioma que triïn.

Per tal de compatibilitzar dos punts tan dispars, la Generalitat va introduir al 2005 la figura del tutor lingüístic. En altres paraules, ofereix un traductor que se seu al costat del nen i li va reproduint en castellà tot el que es diu. Són pocs els pares que, a l’hora de la veritat, decideixen que el seu fill vagi escortat per un traductor a classe. Segons el Departament d’Educació, entre 15 i 20 en el darrer curs: una xifra que carrega d’arguments el Govern per defensar que, en realitat, no es fa ús de la casella lingüística per triar una opció diferent a la de la immersió.

La resolució “no tindrà transcendència”
En aquesta línia va manifestar-se dissabte passat el Secretari de Política Lingüística, el republicà Bernat Joan, que ha encaixat amb tranquil·litat la sentència. Al seu parer, aquesta “no tindrà transcendència i per tant no afectarà el model” perquè “com a molt, posarem una casella de més en els fulls de preinscripció de les escoles”.

Segons Joan, el recurs de Convivència Cívica Catalana –que va motivar la sentència del Suprem i prèviament la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que la Generalitat va recórrer– “no és defensar els drets dels nens”, sinó pervertir el sistema educatiu català. Bernat Joan creu que “no és problema” que es demani als pares quina és la llengua habitual dels infants: “Certament, és important saber-ho, perquè si no és el català, necessitaran més atenció”.

Per part seva, Convivencia Cívica Catalana ha advertit que d’ara en endavant estarà atenta a l’aplicació de la sentència. Segons ha manifestat al diari ABC, està disposada a emprendre altres accions judicials que podrien culminar en la petició al Suprem de l’execució forçosa de la resolució judicial i la conseqüent demanda contra el conseller d’Ensenyament, Ernest Maragall, per desobediència a la justícia. Tot indica que, en els propers anys, el model lingüístic de l’ensenyament català es convertirà en matèria de tribunals.

Per a mi, realment i totalment indignant, Sí que té importància el incloure la casella. Per tot se comença!