"Normalitat precària, activisme sòlid", de Salvador Cardús

A veure què en penseu d'aquest article del Salvador Cardús...

En una entrevista publicada en un dels primers números del Debat Nacionalista, a finals dels anys 80, hi afirmava -ho escric de memòria- que l'objectiu del nacionalisme no podia ser l'aspirar a aconseguir que tots els catalans tinguessin “consciència nacional”, sinó que l'estat final del nostre combat era la “no-consciència nacional”. No sé si vaig saber-me explicar prou bé, llavors. Però, en tot cas, em referia al fet que la “normalitat” nacional s'aconsegueix “naturalitzant” la pertinença al país, aconseguint que aquesta adhesió esdevingui un fet donat per descomptat i no pas una afirmació reivindicativa. Certament, tots els pobles lliures tenen la seva oportunitat ritual de celebrar el seu patriotisme, però l'habitual és que, de manera explícita, només ho facin en aquestes ocasions. Tota la resta del temps, la pertinença nacional es manifesta de manera implícita, o com diu Michael Billig, de manera “banal”. Per dir-ho així, l'objectiu és poder ser nacionalment -i viure nacionalment- en català sense ni adonarte'n. Ara bé, l'assoliment d'aquesta “naturalització” de la pertinença a la nació no pot arribar tota sola, per una simple adhesió individual i lliure. I menys quan hom està sotmès a les pretensions nacionalitzadores d'un Estat que disposa de totes les eines necessàries per aconseguir que allò que es naturalitzi sigui el seu propi projecte nacional i no pas el nostre. Per tant, el procés de construcció nacional, quan no es té un Estat propi, viu sotmès a una doble tensió: per una banda, cal mantenir el combat que desemmascari les pretensions de l'adversari i, d'altra banda, és necessari simular una normalitat que encara no s'ha aconseguit, és a dir, poder viure “com si” ja fóssim un país lliure. La meva opinió és que a Catalunya hem jugat prou bé l'eina de la normalitat. De Cavall Fort a TV3, de l'Enciclopèdia Catalana a Vilaweb, dels Setze Jutges al Rock Català que omplia el Palau Sant Jordi, la simulació de normalitat ha funcionat de manera més que raonable i amb èxit. En canvi, se'ns ha escapat dels dits la necessitat de mantenir el combat contra les pretensions assimiladores de l'espanyolisme. Ho hem semblat tant, de normals, que per a molta gent les reivindicacions i les actituds combatives els han acabat semblant innecessàries. La militància catalanista, especialment en el terreny de la llengua, s'ha anat perdent amb el pretext que ara l'únic important era triar en funció de la qualitat i l'interès, i no de la llengua. No fa massa, sentia un antic càrrec públic de l'administració catalana que justificava la seva inclinació per les versions espanyoles de les traduccions de novel·les estrangeres emparant-se en el supòsit absolutament incert que solen ser de més qualitat. El problema a resoldre, doncs, és el de la desigualtat dels dos processos. La simulació de normalitat ha de ser prou important com per seduir una gran majoria, mentre el combat directe ha de continuar, necessàriament, a càrrec de minories. Ara bé: es necessita una minoria amb una massa crítica suficient com per liderar la normalitat que s'ofereix a la majoria. I, lamentablement, aquesta minoria, que existeix, no ha arribat a constituir la massa crítica suficient com per tenir la capacitat transformadora que necessitem. Ens trobem, doncs, amb unes minories combatives que, a excepció de certes expressions patològiques que s'hi solen adherir, treballen de manera molt intel·ligent, sí, però que no tan sols són massa petites, sinó que encara podrien perdre més efectius. De manera que, sense crear un estat d'alarma generalitzat ni voler generar catastrofismes que serien contraproduents amb l'objectiu de la “normalitat” nacional, ara mateix ens caldria reforçar i ampliar l'activisme però amb una visió estratègica i amb tècniques de combat innovadores, en la línia que ja fa anys treballa la Plataforma per la Llengua. Caldria sortir, en definitiva, de l'atzucac que suposa que persones absolutament lleials al país -sobretot gent jove però no tan sols joves-, que ja el viuen amb normalitat, a més, s'incorporessin a la militància. Penso, és clar, en el voluntariat que s'organitza a l'entorn de les parelles lingüístiques, que hauria de créixer de manera exponencial. Però també imagino, posem per cas, una campanya on cada subscriptor o cada lector de l'AVUI es proposés aconseguir un altre subscriptor o lector. Quina seria la reacció davant d'un increment d'aquestes característiques? Doncs que tota la resta de mitjans hauria de moure fitxa, a favor del català, i que els nostres dirigents polítics visualitzarien de manera més clara quina és l'exigència nacional dels catalans. Naturalment, una bona planificació estratègica hauria de determinar quines accions són prioritàries. Però si no som capaços, a més, d'incrementar quantitativament l'activisme nacional i lingüístic, podríem engegar a dida tots els esforços de normalització tan tenaçment treballats i que, paradoxalment - segurament hi havíem d'haver comptat-, han desmobilitzat sectors de catalans que han perdut de vista que la normalitat en la que viuen és, encara, dramàticament precària. Salvador Cardús Revista La Corbella núm. 13, pàgs. 30-31 (www.plataforma-llengua.ca

t/doc/corbella13.pdf).