Els gats surrealistes fornicaven
per terrats i teulades blancs de lluna.
Per la finestra entrava la fragància
—les nits d'estiu— dels gessamins florits.
També les nits de pluja —me'n recordo—
pujava un perfum tendre dels sembrats.
Jo tenia deu anys, i era aquell poble
un poble riu amunt, amb hortes, sínies
i un llarg carrer polsós, tot ple de mosques
brunzint sobre els pixats de gos i el fem.
(A migdia, a l'agost, no era gens lírica
aquella ferum agra.) Ben diversa
era la botigueta de les ties
—de Maria i Clotilde— sempre en ombra,
sempre amb frescor de testos de marduix
i alfàbrega florida, al petit pati. [+]
1 comentari:
De Gerarad Vergés
Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M’agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys.
No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d’oliveres i vinya, el cel d’estiu
com la fulla esmolada d’una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.
Publica un comentari a l'entrada